7 mar. 2011

BARCELONA ACCESSIBLE, UNA CIUTAT PER A TOTHOM

Ara fa trenta anys la ciutat de Barcelona no era apta per a les persones amb discapacitat i sortir al carrer era una odissea. De fet, els obstacles eren tan grans que la presència de les persones amb discapacitat a l’espai públic era inexistent. Els debats de les persones que vam iniciar la lluita se centraven en com es podia evitar que hi hagués persones empresonades a les seves llars.

A la ciutat, no existia ni un sol pas de vianants amb guals i tots els edificis públics i privats tenien escales. El nivell de dependència d’aquella època era pràcticament total, i de fet va ser aquesta realitat la primera que es va posar sobre la taula en les converses amb l’Ajuntament de Barcelona. Aquestes converses s’acostumaven a celebrar desprès de fer pressions per ser rebuts pels representants d’aquell Ajuntament predemòcratic; normalment les reunions es feien amb l’assistent social, ja que els polítics no tenien temps per a nosaltres.

El nostre inconformisme es va traslladar a activitats de denúncia pública, a través de mobilitzacions, manifestacions, etc. que van ser recollides àmpliament pels mitjans de comunicació dels anys 70. La recuperació de les institucions democràtiques i la radicalització de les nostres mobilitzacions (tancada del SEREM), van forçar que l’Ajuntament ens fes la proposta de crear un Patronat Municipal on canalitzar les nostres reivindicacions, i així va néixer el predecessor de l’actual Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de Barcelona.

L’eliminació de les barreres arquitectòniques va formar part de l’agenda de treball de manera prioritària i es va aconseguir que la Regidoria d’Urbanisme assumís la responsabilitat de fer un Pla d’eliminació de barreres arquitectòniques. L’Ajuntament va aprovar, el 27 de març de 1979, l’Ordenança sobre supressió de barreres arquitectòniques a la via pública, uns quants anys més tard, les lleis aprovades pel Govern de la Generalitat li van donar l’impuls definitiu.

Amb aquestes normatives legals es va abordar l’accessibilitat al transport públic i això va donar pas a la implantació com a mesura urgent dels primers microbusos adaptats i a la creació del servei porta a porta, la posterior adaptació de tota la flota d’autobusos de la ciutat, i la més recent adaptació, encara inacabada, de la xarxa de metro.

Amb una cosa sí que no van poder fer res, i ara encara veiem amb impotència com malgrat les raons esgrimides, no vam poder evitar que la Llei d’accessibilitat sortís amb limitacions importants, ja que deixava fora de la seva aplicació els comerços de menys de 100 m2 d’ús comercial, és a dir, la majoria, i autoritzava l’existència d’un esglaó de 12 cm a l’entrada d’edificis i comerços. Aquest és el motiu pel qual podem gaudir de l‘espai públic i del transport, però tenim moltes dificultats per accedir als espais privats encara que siguin d’utilització pública.

La ciutat de la que avui podem gaudir, només cal sortir al carrer, és fruit del treball i de les lluites del col•lectiu de persones amb discapacitat de Barcelona organitzat des de fa molts anys sota el paraigua de Federació ECOM, i molt especialment, de les persones que han exercit la representació de les diferents candidatures d’ECOM a l’IMDB.

La ciutat de Barcelona està considerada internacionalment com una de les ciutats més accessibles del món, i ha servit de model per a moltes ciutats europees per posar en marxa mesures per a fer-se accessibles. La nostra companya M. José Vazquez va liderar aquest procés de transformació que nosaltres volem continuar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario