El 10 de desembre de 1948, l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquests drets es recullen en la Constitució espanyola de 1978 (els articles 9, 10, 14 i 49 parlen dels drets de les persones amb discapacitat). Més recentment, la Convenció de la ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat adoptada el 13 de desembre de 2006 i signada pel Govern espanyol el març de 2007 estableix el codi d’aplicació dels drets de les persones amb discapacitat, el qual hauran d’adoptar tots els països signants.
Tots els drets que ens corresponen com a ciutadans i ciutadanes i que, a data d’avui, ningú no ens ha retirat ni els hem perdut, ens han de portar a la convicció que no estem demanat ni suplicant, ni tampoc no estem demanant caritat. Estem exigint els nostres drets a la igualtat davant la Llei, la dignitat, l’educació, la formació, la vida independent, la salut, el transport, l’esport, el treball, l’oci... tot això en igualtat de condicions que la resta de la ciutadania.
Els drets únicament es poden perdre per tres circumstàncies: la mort, la incapacitat judicial o la privació de llibertat dictada per decisió judicial. Les persones amb discapacitat no estem davant de cap d’aquests tres supòsits i, per tant, les persones amb discapacitat som persones de ple dret i, segons l’article 49 de la Constitució, correspon a les Administracions competents posar els mitjans tècnics, econòmics i d’altra índole necessaris per poder-los assolir.
Però no pretenem donar una classe magistral de dret o exposar tota la legislació vigent que atorga drets al col•lectiu. El que pretenem és transmetre el convenciment que l’exercici dels drets, si cal, s’ha de poder exigir. Necessitem estar convençuts perquè ens cal la força de la raó per combatre la raó de la força de les administracions que són insensibles a les nostres demandes, carències i necessitats.
És una realitat que les Administracions se sensibilitzen quan la pressió social mobilitza els polítics, els quals són sensibles als comicis, a les enquestes i al deteriorament de l’opinió pública.
En aquests moments de crisi és necessari que lluitem per defensar la petita quota de benestar assolida fins el moment actual, ja que el més fàcil per a alguns polítics és reduir o eliminar serveis, prestacions o drets adquirits a aquells col•lectius menys conflictius o amb menys poder per mobilitzar consciències, opinions o pressions de qualsevol tipus. Cal estar vigilants, doncs el nostre col•lectiu és un d’aquests que té dificultats adquirir consciència de lobby i fer pressió.
Per tot això, ens cal sabre que l’èxit del nostre projecte, que és el de totes les persones amb discapacitat, depèn de nosaltres mateixos, de saber que ens queda molt camí per recórrer fins arribar a la tan anhelada igualtat.
En els darrers 30 anys hem aconseguit grans fites per al col•lectiu de persones amb discapacitat gràcies a la lluita que des de les entitats i des de la Federació ECOM hem estat duent a terme a tots els nivells de l’Administració. Veieu l’apartat “
Què ha fet ECOM a Barcelona i a l’IMD”.
Però les fites assolides no ens han de relaxar, no ens poden deixar indiferents pensant que els drets ens els portaran a casa. Hem de pensar que els drets ens els hem de guanyar, és a dir, els hem d’arrencar de l’Administració. Per aconseguir-ho, necessitem el teu suport, la teva convicció per assolir la majoria a les eleccions que tindran lloc el dia 2 d’abril.
¡Vota els 5 candidats/es de la llista ECOM – M. José Vázquez!
Perquè només si ens votes l’autonomia personal i la vida independent i accessibles als ciutadans i ciutadanes de Barcelona.
